Horta – El blat puja i les patates baixen

Horta – El blat puja i les patates baixen

Ho sabies?

Segurament no, és una dita de muntanya molt gràfica.

Vol dir que la llavor del blat si la plantem en un lloc més alt que la planta que l’ha originat serà més bona i productiva que una originada al mateix nivell.

D’altre banda amb la patata serà a la inversa, si la plantem en un lloc més baix que on s’ha originat serà més bona i productiva que la originada al mateix nivell. 

Per això:

El blat puja i la patata baixa

Això passa amb molts productes, hi ha plantes més adaptades a la calor i d’altres que els hi agrada més el fred.

Us oferim productes seleccionats propis de muntanya ja què sabem que produïts a alçada aquests són els més bons.

Són productes de proximitat, produccions familiars, sabem qui ho fa i com ho fa, garantia de qualitat, saber fer i frescor.

El “trumfo” (patata) de l’alt Solsonès.

Trumfo és el nom que rep la patata a la zona del Solsonès.

La situació dels municipis i el clima de muntanya fan que s’hi produeixi una patata de consum amb un sabor i qualitats culinàries que la diferencien de les patates d’altres indrets.

El trumfo que es cultiva a la sub-comarca  és un trumfo de muntanya de les varietats del Bufet, la Kennebec i la Red Pontiac.

Conreades a més de 1000 metres d’alçada i amb un procés molt artesanal, s’aconsegueix una producció de qualitat sense aplicació de productes fitosanitaris.

Safrà

Crocus sativus, és una planta conreada del gènere Crocus dins la família Iridàcia (Iridaceae) i també l’espècia que s’obté de les parts femenines (estigma i estil) de la flor.

L’espècia s’utilitza com a condiment i colorant.

A més té propietats medicinals.

Actualment el safrà és una planta estèril que es reprodueix a través dels bulbs (corms en termes botànics).

El safrà s’utilitza sobretot a la gastronomia, afegint-se en petites dosis com a condiment i colorant.

A la cuina catalana medieval ja era una de les espècies més populars, l’única que no era importada i la més utilitzada.

Des d’aleshores s’utilitza com a condiment habitual de les picades i per a donar color a plats salats; típicament als arrossos i paelles, pastes tradicionals (com els fideus a la cassola, per exemple) i guisats; com a preparacions dolces; en especial cremes i diverses postres de cullera, o també per a altres preparacions (pans de pessic, gelats, etc.) de llimona, que serien blancs altrament. (Viquipèdia)

Ous de pagès

Vetllem per la qualitat dels ous.

Ous de pagès

Això es pot apreciar en el gust, la textura i la densitat del rovell; tant a la cuina de casa com en la cuina professional.

Explotacions petites amb producció limitada, la confiança que en la qualitat dels ous, en el seu gust en la seva consistència i color, són el seu valor.

Cada dia de l’any es recullen els ous que es ponen perquè arribin frescos al consumidor.

Aus criades en llibertat amb accés a l’aire lliure, sempre poden refugiar-se a cobert, on hi tenen menjar, aigua i gaudeixen d’una dieta equilibrada.

Pèsol negre

Aquesta varietat de pèsol es va començar a cultivar al Berguedà i a altres zones de muntanya al segle XVIII, provinent de la Vall de Lord. Es tracta d’una lleguminosa que es cultiva en zones de muntanya i en quantitats molt petites i en descens, ja que és una varietat delicada pel corc, sobretot si es fa al pla.

Pèsol negre

Gastronomia

El gra, quan és cru, té un color verd grisós, però un cop cuit pren un color entre marró i negre, d’on ve el seu nom. La seva textura, quan està cuit, és fina i de gust dolç, profund i aromàtic. Com que és un pèsol més aviat seleccionat per consumir en sec, la producció és més tardana i més agrupada que altres varietats per consum en fresc, tot i que també s’hi pot consumir. S’acostumen a cuinar guisats o saltejats amb carn de porc, tot i que permet moltes preparacions innovadores. (Gastroteca)

Sal de Cambrils del Pirineus

La Sal s’obté de forma artesanal mitjançant una xarxa de sequies, canals i reguers es porta l’aigua salada de les basses a les eres.

Passats uns dies quan l’aigua s’ha evaporat en gran part, es recull, fent-ne munts.

Si la sal s’enganxa a les rajoles, es recull amb una pala de ferro.

Geològicament parlant, aquestes Salines se situen al capdavant d’un dels encavalcaments pirinencs: el Mantell de corriment del Cadí – Port del Compte. I més concretament, dins d’aquest, en la làmina del Serrat d’Odèn.
Els materials triàsics del Keuper han servit com a lubricant en aquests encavalcaments.

I la circulació d’aigües superficials a través d’ells ha anat dissolent la sal, fent possible aquesta petita indústria a partir de recursos naturals.

La dada més curiosa és que es tracta de les úniques salines de muntanya de tot Catalunya, i de les poques continentals, atès que la gran majoria de salines són de vall o aprofitades al mar als maresmes.